A voltes de l'1 de novembre

A continuació us adjunto el text que va publicar Levante el 13 de novembre responent a un article de Vicent Sales sobre l'1 de novembre. A voltes de l'1 de novembre El passat 6 de novembre Vicent Sales, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Castelló, publicava l'article Tots els Sants republicans en aquest periòdic. En una part del text feia un recorregut per familiars i amics repressaliats en el franquisme. L'autor enfatitzava la no utilització de les banderes, en concret la republicana, en el combat polític i, per últim, concloïa amb unes paraules de concòrdia. La victòria franquista va significar l'eliminació dels derrotats amb una exhaustiva repressió. El seu estudi es realitza sense cap ajuda del govern central, autonòmic ni local. Cal recordar al regidor que els morts republicans continuen vora les carreteres i a les fosses. Al setembre d'enguany l'informe del relator Pablo de Greiff de la ONU per la Justicia, la Veritat, la Reparació i les Garanties de no Repetició critica la nul·la predisposició del govern cap a la Memòria Històrica. Per això recomana afrontar el passat i determinar què va passar amb les més de 150.000 persones desparegudes en la Guerra Civil i el franquisme. Fa unes dies la jutgessa argentina María Servini de Cubría ha emès una ordre internacional de detenció internacional contra antics ministres, jutges, policies i militars franquistes per crims de Lesa Humanitat. La represió franquista és una qüestió pendent per la democràcia. No és el cas d'enfrontaments ni ruptures social, sino un tema de Drets Humans que deu tractar l'Estat espanyol. Espanya és el segon país del món en nombre de desapareguts. La bandera republicana s'enlaira en defensa de les víctimes menyspreades i marginades primer per la dictadura i després per la democràcia. Les associacions memorialístiques investiguen i lluiten pels perdedors de la Guerra Civil amb l'objectiu principal d'aconseguir JUSTICIA i no venjança. Cada 1 de novembre es realitzen actes civils per honrar la seua memòria i en defensa de la seua dignitat. Per això me pregunte: si el vostre Ajuntament participa tots els anys en la ceremònia religiosa per què MAI s'han presentat al cementeri civil ? Per què MAI no han respost a les convocatòries contra la impunitat franquista o per la memòria dels castellonencs morts en els bombardejos de la Guerra Civil ? El discurs obtús que demana la reconciliació amaga el cinisme polític per saber la veritat. Amb l'excusa dels enfrontaments que reaviven els odis (totalment fals) es torpedeja la recerca de la investigació rigorosa i la seua difusió pública. En l'actualitat a Castelló no tenim un museu que ens explique l'evolució històrica de la població. Ara que es comencen a elaborar els programes electorals es podria incloure un apartat per un museu municipal que abastara des de la Prehistòria fins hui. Seria una ferramenta més per explicar el nostre passat que continua majoritàriament amagat com la muralla medieval soterrada pel TRAM. O la modernització de l'arxiu municipal catalogant la documentació que facilite una àmplia consulta. L'Ajuntament de Castelló pot apropar-se a les víctimes del franquisme, i a la història en general, escoltant les experiències i col·laborant en la promoció pública com el museu i l'arxiu.

La Nau de València

El Consell general de la ciutat de València acorda en 1498 la creació d'un Estudi General agrupant tots els estudis superiors. L'edifici és un exemple d'arquitectura neoclàssica. En l'actualitat és la seu institucional del Rectorat i Centre Cultural de la Universitat de València al carrer Universitat. Es un Patrimoni a conservar i difondre que es manté i dóna identitat cultural a València (i no la barbaritat de la Ciutat de les Ciències).

Palau de Dosaigües

El Palau del s. XVIII, al centre de València, és seu del Museu Nacional de Ceràmica. La portada en alabastre conté una al·legoria del rius Xúquer i Túria.

Relat

Disney Viu en una casa ample i amb comoditats. Una cuina completa, microones, assecadora i el frigorífic omplert de pots i ampolles. Relaxat en la butaca es rodeja de coixins i de la familia. Reb petons i abraçades en el saló que cobreix la felicitat cassolana. Tombat entre coixins mira el món per una pantalla. Demà matinarà i en cotxe complirà en la feina amb ordre i disciplina. Es un horari llarg i extens que acaba a la vesprà tornant a la llar cansat arrossegant els peus pel terra a l'espera del sopar. A primera hora es lleva en silenci i a fosques. Es vesteix, s'afaita, es renta i pentina. Badallant obre la nevera per ingerir cafè amb llet en una cadira de fusta. Mira el rellotge i prepara l'entrepà que guardarà a la motxilla. Aquests dies les mànigues destorben i la gent vol desfer-se de la fredor i la humitat. Engega el cotxe enfilant els carrers entre la rutina i la son. Envolta la Farola amb un gir suau del volant quan un brusc soroll precipita el vehicle en un clot obert a l'asfalt. Desarborat pel xoc esclata l'airbag i resta anclat amb el cinturó en el receptacle metàl·lic. Desconeix el per què i descol·locat prem el clàxom sense èxit. Angoixat crida demanant auxili amb forts dolors a la cama dreta. Es deslliura del cinturó respirant l'aire contaminat del passat. No sap on està i imagina que és un malson, o tal vegada, una pel·lícula dels multicines. Escolta sorolls i llums intermitents entre els vidres esmicolats. Les veus escridassen paraules de tranquil·litat i socors immediat. Uns minuts més tard un bomber i un sanitari pregunten per la seua salut assegurant que eixirà d'allí portant-lo a l'hospital. Depositat en una camilla es traslladat en ambulància per curar les ferides i contusions. Tocarà a la seua dona explicant que ha sofert un accident però que es troba bé. La dona, extranyada, preguntarà què ha passat mentre ell li dirà mil raonaments inexplicables. Despertarà commocionat però conscient per interrogar als acompanyants. Sap que va caure en un sot a la plaça de la Independència sense entendre les causes. Reb la visita de les autoritats locals, l'alcalde Caballer i els regidors municipals. Ningú respondrà als seus interrogants; tothom li contesta que va topar amb el vehicle. Ell està segur que no, va caure en un sotrac profund que va engolir el cotxe. Dos mesos ingressat a l'hospital per ferides lleus i guix a la cama no calmen l'angoixa al cervell. A l'eixida, rebut amb alegria i rialles familiars, es troba neguitós per tornar a passar per la plaça. Pegat a la finestra obre els ulls, incrèdol, a la rotonda que restava igual a la que ell voltejava dia rera dia. - Era impossible, no podia ser – es deia. Tombat en el sofà reposa l'escaiola en un taburet. Està inquiet i, malgrat els consells de tranquil·litat que l'ofereix sa dona, opta per saber què va passar. A la secció d'urbanisme de l'Ajuntament li contesten que fa anys de la última reforma a la plaça de la Independència. Llegeix els periòdics dels dies següents al seu incident però no troba cap notícia ni article que informe d'un enfonsament ni accident de cotxe. El seu cap bull sense calmar el seu nerviosisme. Escolta la ràdio i veu la televisió sense atendre a la familia. El metge l'ha donat d'alta i torna a la rutina amb el cap embotat. Per mitjà d'un amic, al qual transmet el seu patiment, coneix un escriptor aficionat a la història. Ell li relata que els bombardejos en la Guerra Civil a partir de 1937 van provocar la construcció de refugis com el de La Farola. De tornada a casa repensa el seu accident amb el tancament del forat i, sobre tot, el silenci absolut i esfereidor de tothom. Pot ser estava vivint en Disney...