Poesia de Miquel Duran

DAH...! SÍ...! Tallen els tremolosos silencis de la nit paoroses ganivetades de sirenes. Rondinen els motors dels avions sinistres a 5000 metres. Esclaten, lluny, sorolloses i tràgiques, les bombes estrangeres... Què dius, "neutral", que cauen? No cauen, no; les llencen amb la fúria impotent del bàrbar invasor que vol fer carn sense pagar el deute–. Les espases de llum dels reflectors combaten en l'espai. Es creuen i perforen el vellut argentat de les boires. Sona el bèl•lic concert dels antiaeris. Canta l'hora un rellotge: les tres. Els canons defensius tronen i pengen al cel estels malastrucs i moridors de llums intenses... La punta de la llança d'un reflector enfila un avió dels negres, com si una espasa punxara una mosca. Un cercle de petits núvols blancs nimba de mort la nau perduda en l'espai sense terme... Explosions en l'aire... Ací i allà, en la terra ruïnes i fogueres... –El Grau! Sagunt! Objectius militars!– diu el "senyor neutral" d'idees tèrboles i es tomba al llit, inconscient o malvat, com si els seus fills foren fills indemnes! –Objectius militars! Assassins! Traïdors! Fills mal parits d'una lloba, nats en un cau de feres! 2 La gent contempla el punyent espectacle amb els ulls humits i rodons d'espant. Els xiscles de les dones i el plorar dels infants esquincen les tenebres i fan el respir amarg... Una casa, altra casa, altra casa, altra casa... Els sostres enfonsats, les parets ensorrades i els murs enderrocats mostren, entre desferres i ruïnes, la poesia humil de llur intimitat: una calaixera desfeta, el llit trencat, la taula feta a trossos, el bressol d'un infant. La gàbia intacta amb el canari mort, robes, joguines, quadros, retrats... La vella calaixera olorosa de poma i de records amats, on es guardaven la roba blanca i neta, cartes dels fills soldats, els vestits dels diumenges i els estalvis de l'any; la taula dels menjars escassos, on es llescava el pa, –el nostre pa de cada dia amb la suor del front guanyat–; el llit sagrat on els pares moriren i els fills eren nats... Els laments dels ferits ens tornen a la tràgica realitat: un...dos...tres...quatre...cinc...sis morts. Una dona amb la sina nua que alletava un infant; uns homes forts que no s'han pogut defensar; una nena dormida abraçada a la nina –la vida i el goig truncats–; i un vell i una velleta que es dormiren per a no despertar... Les pales i els pics descolguen silencis i clams desesperats; corren les ambulàncies; tin...! tin...! –lament agut i càlid de metall–. Homes i dones amb la vida trencada, homes i dones davant la morta llar! –Què passa? De què es queixen? –diu l'ombra que s'esmuny. –Ah...! Sí...! Objectius militars! MIQUEL DURAN DE VALÈNCIA Guerra, victòria, demà