Herminio Martínez

Història de vida: Herminio Martínez L'estiu passat passejant per Monterde em va saludar un senyor sonrient i gest amable. A partir d'ahí es va inciar una llarga conversació on m'explica la seua vida al llarg de més de 90 anys. De tornada a la ciutat vaig pensar que la vida d'Herminio Martínez era molt interessant pel seu valor personal i social. Per això un matí en companyia d'un amic ens vam traslladar a Teresa per a que Herminio ens relatara

la seua participació en la guerra civil i em contestara als nombrosos dubtes sobre el conflicte. Amb les memòries escrites, les entrevistes i la informació bibliogràfica hem seguit la història de la seua vida. Al relat biogràfic hem insertat una complement històric que ens aclari i situe en el temps els episodis narrats. Neix el 12 de desembre de 1920 a Utrillas (Terol). Fill de Faustino i Valentina, una família humil que es va traslladar a Utrillas pel treball que oferien les mines. Té dos germans, Manuel i Tremedal, i un tercer germà que als cinc anys va morir. En 1928 van a Monterde, un poble de Terol, per les paralitzacions i revoltes en la Companyia Siderúrgica del Mediterrani on terballarà el seu pare. Aquesta empresa tancarà en 1933 per manca de matèries primeres i problemes financers i en 1971 es crearà Altos Hornos del Mediterráneo com planta siderúrgica integral. Es el temps del 'con poco para vivir y mucha miseria' en paraules del protagonista. Monterde, poble de la serra d'Albarracin, es dedica a l'agricultura i la ramaderia. Herminio ens diu que tenia 15000 caps de ramat oví que portaven en tranhumància a Múrcia i 7000 caps de caprí per fer formatges. En 1931 tenia una població de 531 habitants i en l'actualitat 72 persones censades. Sent un xiquet vendrà bolets a tres pessetes la càrrega a Bronchales; amb nou anys treballarà d'agostero o criat per tres pessetes i el menjar; traslladarà llenya de Santa Eulàlia a cella amb dos rucs dos vegades per setmana caminant 21 quilòmetres; treurà fulle a la remolatxa per la fàbrica de Santa Eulàlia. Són feines molt dures que no le permetran anar a escola. En la Dictadura de Primo de Rivera s'impulsaran les obre públiques amb un ambiciós pla que afecta a la totalitat dels municipis de la Comunitat d'Albarracín, entre ells la carretera de Cella a bronchales on participa Herminio. Malgrat el recolçament de la Diputuació Provincial la manca de pagament paralitzarà les obres en divesos camins projectats en 1927 tal com ens confirma Herminio. P:Sanz en el seu llibre destaca els eforços de l'ajutnament de Monterde per eixir de l'aillament arribant a assegurar que el pagament de les obres amb els béns propis del municipi. També tirarà pedra en les carreteres d'Alustante, Alcoroches i Pinila a Guadalajara. El 4 de febrero de 1936 s'anirà a Santa Eulàlia on treballarà en el camp per 450 ptes. I el menjar fins l'inici de la guerra civil. Tres dies després de la sublevació Terol es sumarà als aixecats en armes. Al començament de la guerra els republicans controlen la conca de l'Alfambra, serrania de El Pobo, l'altipla i el vall del Túria, mentre que les forces rebels s'asentarien en la zona de l'Alt Jiloca seguint l'eix de la carretera general a Saragossa. Monterde, Bronchales, Torres i Tramacastilla estaran en territori republicà, en canvi Santa Eulàlia i Pozondón en el front franquista. En un esmorzar s'entera que aqeulla nit van a assassinar a uns quants, entre ells a Manuel'el del bodegón', una persona que ell aprecia. Li va donar l'avís i Manuel va escapar a la zona republicana. En les nits següents no podrà dormir pensant que vindrien a buscar-lo per segall. Malgrat la negativa del seu cap el 4 de novembre de 1936 decideix tornar al seu poble passant 'con mucho miedo' davant de la línia feixista de guàrdies civils i falangistes. A Monterde els republicans l'obliguen a buscar munició i arreplegar ferits dels fronts pròxims. Recorda com van collir un ferit que va morir a l'arribada a Torres d'Albarracin. El 18 de juliol de 1937 els moros i terços ocupen el poble. Ell amb un altre company decideixen marxar per Royuela cap a Salvacañete on 22 dies segaran. Es dirigeix a València i treballa de forner fins que el 2 de març de 1938 el criden a quintas incorporant-se a la comandància de La Alameda, 8. El 7 de gener de 1938 Terol es ocupada per l'exèrcit republicà, però la seua victòria durarà poc ja que el 22 de febrer entren de nou els franquistes. El 23 d'abril de 1938 s'inicia l'ofensiva franquista sobre València. A llarg de 15 dies farà la instrucció a Torrent. Destinat a la Brigada 125 de la 28 Divisió amb guarnició en el front de Terol va estar en el 'parapeto de la muerte' de Corbalan. El front es replegarà cap a Formiche Alto, Formiche Bajo, Puebla de Valverde i en la mola de Sarrió on Herminio va intervindre. El 24 de juny de 1938 la 125 BM amb la 96 BM de la 39 Divisió inicien un contraatac amb la idea de reconquerir la Mola de Sarrió amb forts concentracions artilleres i tancs. L'acció va acabar a les 12:30h sense cap resultat satisfactori. Estarà present en l'anomenat episodi del Barranc de La Hoz. Els franquistes es disputaran l'ajub que es trobava en zona republicana. Ens explica que allí van baixar un ferit i es van apropar a un cirerer bord on un dia els bombardejos van matar a cinc o sis soldats. Comenta com pujaven cent i tornaven vuitanta restant en les trinxeres els morts que veien al baixar. Després es dirigeix cap a Alcotas, S. Agustín, Montan, Viver, Teresa i Segorb. A Altura va caure un avió i li van llevar l'ametralladora que portava. D'allí amb destí a Chelva on estava la intendència que tenia tres forns suministrant pa a tot el front de Llevant. Dormiran quinze dies en les eres amb l'ajuda de tota la població. Segons Ramón Juan el seu relat coincideix amb la descripció de Carlos Engel amb la retirada republicana fins juliol de 1938 a Viver. El 5 de juliol de 1938 es concentren 900 canos i més de 400 avions en un front de 30 quilòmetres d'amplada. La infanteria italiana i l'exèrcit franquista havien avançat 95 quilòmetres. Cauen Mor de Rubielos, Sarrió i altres posicions republicanes a la serra de El Toro. El major obstacle eren les fortificacions de Viver. Entre els dies 19 i 24 de juliol resistiran els durs atacs. L'avanç fou detingut causant als rebels uns 20000 morts. Pel general Rojo va ser una vitòria defensiva equiparant l defensa de Viver a la de Madrid. En la 128 Divisió el traslladen al front d'Extremadura passant per Puebla de Alcocer, Cabeza del Buey, Castuera, Don Benito, Capilla, Zarza Capilla i Peñalsordo. El 25 d'agost de 1938 cau ferit a Cabeza del Buey. El portaran a l'hospital de Santo Espíritu i Siruela. A l'hospital de Cieza i Múrcia el trauran una bala del braç esquerre on estarà convalescent fins el 28 de setembre de 1938. Passarà a la Brigada 189 fins a la finalització de la guerra en aquest front el 28 de març de 1939. Cabeza del Buey es convertirà entre el 24 de juliol i el 12 d'agost de 1938 en comandament general del VII Cos d'Exèrcit a les ordres del coronel Mena. A principis d'agost de 1938 hi ha una ofensiva a Extremadura de l'exèrcit franquista. Els republicans llancen una ofensiva el 22 d'agost i el 27 s'estabilitza el front a Castuera i Cabeza del Buey. Passarà pel camp de concentració de Mèrida. 'Para cagar, haciendo de cuerpo hacían un hueco y lo enrunaban. Le daban de comer poco y para llenar una cantimplora de agua te tirabas media noche de la cola' ens va explicar. El 23 de setiembre de 1939 torna al seu poble on treballarà com jornaler i comença a festejar amb Carolina Pérez Ramos. Ella es va posar a aservir en una casa de València i ell a treballar a S.Blas (Terol) durant 15 mesos. El 6 de gener de 1942 el criden a la caixa de reclutes per desafecte al règim. L'envien al camp de concentració de Reus on estarà fins el 24 de març de 1942. D'allí al camp de concentració de Miranda de Ebro on romandrà fins el mes d'agost que el destinen al 21 Batalló de Treballadors amb guarnició a Terol. El porten al Regiment 18 d'Infanteria amb seu a Saragossa i a la guarnició 118 amb seu a Terol on li donen quinze dies de permís que aprofita per casar-se. Després de la guerra s'enviarà als camps de concentració als soldats per classificar-los i als prisoners amb causes jucidials. El camp de concentració assegura la seua subordinació i exclusió social. Els batallons de treball eren unitats militaritzades que utilitza als capturats com mà d'obra barata per tasques relacionades amb la guerra, infraestructura...El camp de Reus va funcionar de gener de 1939 fins juliol de 1942 amb diferents emplaçaments. Es un centre d'internament per joves pendents de classificar i desafectes. El camp de concentració de Miranda d'Ebre va nèixer per albergar empresonats en 1937 i va ser l'últim en tancar-se en 1947 passant prop de 65000 presoners. A partir de 1941 entren pocs presoners republicans i es convertirà en un centre per extrangers. A Saragossa prop de l'Acadèmia Militar estava l'anomenat 'parapeto de la muerte' on afusellaven als detinguts. Ens detalla com baixaven escoltat per dos guàrdies civils a emmanillats i una dona amb grenyes. A continuació escolta una descàrrega i un tienent que dóna un tir a cada un. Recorda els fets amb terror ocasionant-li cinc o sis anys després una expulsió de sang retinguda. En l'exèrcit recorrerà Tavernes de Valldigna, Gandía, Zaragoza, Villanueva de Gállego, Barbastro, Selgua, Puebla de Roda i altres pobles d'Osca. Des de 1943 fins 1944 va estar a transmissions i forner. El 25 de maig de 1945 el licencien després de més de set anys a l'exèrcit -com soldat o represaliat- per tornar al seu poble. La seua última etapa és la 'vida de paz i vida civil'. Neix la seua filla Maria. Treballa en el camp fins 1953 que va a Teresa per continuar en el camp i de comerciant. El 4 de maig de 1964 decideix emigrar a Alemanya on treballarà en diferents fàbriques fins el 27 de juny de 1971. El 15 de desembre de 1977 es trasllada a Mallorca on treballarà com recepcionista en un hotel. El 26 de maig de 1984 li van donar la invalidesa per malaltia. La seua història és un recorregut personal i subjectiu però ens aproxima a la història del segle XX. Encara recorda cançons de la II República, els anys en els fronts, la dura posguerra dels camps de concentració, l'horror dels afusellaments o la emigració, però anant endavant amb dignitat. Malgrat no anar a escola ell va aconseguir escriure i llegir; així ens va mostrar amb orgull la seua firma i l'ús d'una bona caligrafia. La seua actitud davant de la vida és de gran vitalitat i un exemple a seguir en el futur. Als seus 92 anys segueix actiu en el dia a dia i molt jovial amb qualsevol persona que passi al seu costat. Segueix reivindicant el seu periple vital en la Dictadura de Primo de Rivera, la II República, la guerra civil, el franquisme i la democràcia. La història de vida es vol complementar en el futur amb una xicotet documental visual que puga ampliar el treball oral i escrit amb Herminio en directe. Bibliografía Galdón, Edelmir: La batalla por Valencia, una victoria defensiva, PUV, Valencia 2010. Juan Navarro, Ramón: Resistir es vencer. El frente de Viver en la guerra civil española, Lulu Author, Viver, 2010. Saz Pérez, Pedro: Entre la utopía y el desencanto: La Comunidad de Albarracín en la encrucijada del cambio (1910-1936), CECAL, 2005, Tramacastilla (Teruel). Vicente Marco, Blas : La batalla de Javalambre, Ayuntamiento de Manzanera, 2010. Internet Blog Antropología-Camp de Morvedre La guerra civil en la comarca de Teruel de Alfonso Casas Ologaray. Hispania.revistas Los campos de concentración franquista y su funcionamiento en Cataluña de Aram Monfort i Coll Wikipedia Angel David Martin Rubio La guerra civil en el municipio extremeño: Cabeza del Buey (1936-39) en Norba,11-12 Cáceres 1991-92